Miquel Desclot (Barcelona, 1952) torna. En realitat, no havia marxat mai, sempre hi ha estat: traduint, divulgant o bé apropant la poesia i les paraules de la nostra llengua literària als més menuts. Però ara torna a publicar poesia per a adults, amb l’aval del premi Carles Riba de la darrera Nit de Santa Llúcia, acte on va oferir un discurs d’acceptació punyent i comentat.
A Despertar-me quan no dormo (Proa, 2021) hi trobem una cinquantena d’aproximacions de sonet escrites des del 1983 fins ara. Un llibre de poesies amb una sonoritat que en redobla el poder lector, on la música és més que una referència, en un diàleg constant amb la tradició lírica. Un llibre per degustar i assaborir, per pur plaer lector, per inquietud intel·lectual. I perquè els sentits i les emocions ens esclatin.
No publicava cap llibre de poesia des del 2006, quan va aparèixer Fantasies, variacions i fuga (El Bordiol). Què ha passat?
M’ha fet mandra [riu]. En tinc dos o tres, de llibres per publicar. Fantasies, variacions i fuga era un llibre d’artista que no va sortir ni amb ISBN i que quasi no ha corregut. [Pensa] El que em fa mandra és que es publica molt i que es publica molta cosa que no llegirà mai ningú, hi ha molta verborrea al món. Em fa angúnia afegir-hi més coses. Sí que m’he comunicat amb els amics i coneguts, enviant-los separates, per exemple. Però, públicament, m’ha fet molta mandra.
«Hi ha molta verborrea». Ho diu en el sentit de l’excés de publicació o del que es publica no és prou bo?
Que hi ha molt de parlar per parlar, escriure per escriure. I que no hi ha criteri editorial per aturar-ho.
I què convindria, per sacsejar aquesta tendència?
Que les editorials fossin més exigents, és clar. Però, les editorials petites el que volen és publicar. I qui té un llibre vol publicar, tant sí com no. Em fa pànic afegir-m’hi, ser un més a la pila de palla per cremar. Si no arriba a ser pel meu fill [el filòleg clàssic i traductor Eloi Creus], no m’hauria decidit. Ell m’anava burxant, em deia que aquelles poesies les havien de conèixer més gent. Volia vindicar-me, vaja. I li vaig fer cas!
També és cert que amb els anys et tornes més exigent.
Segueix a Miquel Desclot: «Ser poeta és fer que les paraules comuniquin allò que no saben dir» – El Temps
Font: Miquel Desclot: «Ser poeta és fer que les paraules comuniquin allò que no saben dir» – El Temps
